I

Quatre o cinc dies de cabòries de tota mena, però una conversa amb l’Íngrid al sofà de casa dissabte al vespre i un diumenge a Cambrils menjant un arròs de llamàntol m’han tornat una certa tranquilitat que durarà fins que duri.

Després de quinze anys, sortir a passejar i dinar amb l’Ingrid (i amb els nens) encara em pot satisfer. L’equilibri és una combinació segurament bioquímica que, als meus 46 anys, no sé ni potser sabré a què es deu. Però és aquest equilibri el que permet que uns mateixos factors externs, una determinada conjuntura, em comblin o bé em semblin insuficients. En aquest darrer cas la meva existència em sembla un caos frustrant (tot i que si fos capaç de distanciar-me’n i objectivar-lo el trobaria no només alliçonador sinó fins i tot acolorit i engr<o><o>

<o><o>

<o><o>